Els orígens de l’Helena
Explica la llegenda que hi havia una nena anomenada Helena que vivia amb la seva família en un petit poble a les muntanyes del nord de Catalunya. Va créixer en un entorn rural en constant contacte amb la natura. En ser la petita de tres germans aprofitava qualsevol moment en què els seus germans grans li deixaven jugar amb ells, però en les ocasions en què no era així, no tenia cap inconvenient en trobar la manera de divertir-se pel seu propi compte. Potser viure lluny de la gran metròpoli no significava tenir els aparells d’última tecnologia o anar a veure les darreres estrenes al cinema – tot solia arribar amb uns quants mesos de retard – però tenia altres avantatges, com el constant contacte amb la naturalesa i amb els animals que habitaven en el bosc, una miqueta salvatges en comparació als animals de companyia als quals estem acostumats.
A l’Helena el bosc li semblava un lloc veritablement màgic on podien succeir milers de coses; un lloc tan diferent als pobles als quals anava amb els seus pares a passar alguns caps de setmana… No hi havia bullíci, ni sorolls estrepitosos, ni fums o cotxes per tot arreu. Ningú li obligava a anar per un camí determinat, podia moure’s lliurement sense unes línies pintades en el terra que decidien per on havia o no de passar. I, els estels? Cada nit podia observar-los en tota la seva esplendor, tots brillants, només alguns fugaços.
Passió per la lectura
Una de les grans passions de l’Helena era llegir, ja que li permetia teletransportar-se a altres mons i descobrir nous personatges i històries. El seu conte preferit era el d’un d’un drac que li havien portat un nadal; potser perquè el drac era un dels seus animals preferits, tan majestuós i imponent, potser perquè les il·lustracions del llibre eren tan i tan boniques…
Llegir li donava ales i li inspirava en les seves expedicions i aventures. El que més li agradava era posar-se en la pell d’una intrèpida aventurera i viure milers de peripècies. Inventava personatges diferents que habitaven en els llocs més recòndits, donava veu a tota classe d’animals i éssers vius, i en una de les seves tardes podien passar dies, anys o fins i tot segles.
Jugar a imaginar
Per a l’Helena, jugar era crear; tant històries i contes com les manualitats més complexes i minucioses. Si li donaves unes tisores i paper, la feies la nena més feliç del món!
Gaudia de llargues tardes de jocs en sortir de l’escola, tardes que eren tan llargues i es feien tan curtes alhora… En unes poques hores cabien tantes coses! Mars conquistats per temibles pirates, tresors amagats en selves llunyanes, nous planetes descoberts per intrèpids astronautes, princeses que salvaven prínceps a lloms dels seus cavalls, dracs que vivien en illes desertes i centenars de gestes més. Però, alhora, en un obrir i tancar d’ulls, queia la nit i tocava tornar a casa a fer els deures i preparar-se per l’endemà. Beneïts caps de setmana en què el temps és etern!
L’Helena a Barcelona
Però, com tots, aquesta nena va créixer i va arribar el moment de tancar uns capítols per obrir-ne uns altres de nous. L’Helena es va traslladar a Barcelona, on noves aventures l’esperaven. Això sí, entre moltes altres pertinences es va endur la seva passió per crear i la seva facilitat per imaginar i deixar-se endur.
Va arribar una mica espantada; cap canvi és fàcil i menys quan decideixes deixar enrere un lloc que coneixes tan ben i que t’ha vist créixer. Però la il·lusió i ganes de descobrir aquesta nova ciutat pesaven molt més. El que no sabia Helena en aquell moment és que Barcelona amagava molt més que els famosos edificis d’Antoni Gaudí i uns carrers sorollosos i replets de turistes. La ciutat comtal estava a punt de sorprendre-la.
I és que Barcelona aconseguiria transportar-la a la seva infantesa i acabaria per sentir-se com a casa… però aquesta és una altra història, i te l’explicaré més endavant.
