La joguina de drac nascuda a Barcelona
La joguina de drac anomenada Cucua té el seu orígen a la ciutat comtal. De fet, Barcelona és la ciutat dels dracs per ser el lloc on habiten milers d’ells.
És més… Sabies que molts segles enrere a Barcelona li deien Drakcelona? Si recorres els seus carrers podràs trobar molts d’ells amagats en els llocs més imprevists i insospitats. Camuflats entre els fanals, a les cantonades dels carrers, en els canalons, les cornises, en les manetes i llindes de les portes… I amb diferents aspectes i seguint diferents tendències arquitectòniques.
Com ja et vaig explicar l’altre dia, l’Helena va arribar a Barcelona després de passar la seva infància en un petit poble del Empordà. Allà, cada tarda, en sortir del col·legi, vivia les seves pròpies aventures en els boscos i la muntanya. Imaginava milers d’històries amb diferents protagonistes i en escenaris molt dispars, però amb un denominador comú: la naturalesa i els animals, que sempre estaven presents.
Dracs i imaginació
En deixar el poble i traslladar-se a la gran ciutat, l’Helena podia imaginar-s’ho tot excepte amb el que es va trobar… Una Barcelona repleta de dracs! Això la va sorprendre primer i la va fascinar després. Un lloc ple de dracs, éssers màgics que habiten en la imaginació d’aquells que es permeten somiar.
Des del primer dia que va aterrar a la ciutat, no deixava de descobrir els dracs que s’amagaven a Barcelona i, amb ells, els records de la seva infantesa. Imaginant i jugant mentre vivia les seves pròpies aventures i estimulava la seva curiositat pel món que l’envoltava. I és que la infància de l’Helena va ser realment màgica. Perquè d’això es tracta, no? De tenir una infància plena de màgia i il·lusió, plagada de somnis possibles i impossibles que donin ganes de viure aventures.
Imaginació en grans dosis, creure que tot és possible i arribar fins al més lluny…
Tots som lliures d’imaginar, no hi ha res que ens impedeixi fer-ho. És posar-li ganes. I tots podem posar-li ganes. Els més intrèpids, els més curiosos, els més tranquils, els més dolços, els més entremaliats, els més introvertits… Grans i petits, no ho oblidem mai. Les ganes de somiar no han d’acabar mai, no hem de tancar la porta a la imaginació. En ocasions, necessitem creure que la màgia existeix i deixar-nos portar.
Aquesta reflexió apareixia en la ment de l’Helena dia rere dia mentre s’acostumava a la rutina particular de Barcelona. I, quantes més voltes li donava, més necessitat sentia de fer alguna cosa, de transmetre el missatge, de no deixar que morís com un simple pensament més.
L’inici de la màgia
Era una freda nit de desembre i els carrers amb prou feines estaven il·luminats per la llum dels fanals. Regnava el silenci més absolut, solament trencat pels miols d’alguns gats que passejaven per la ciutat al seu aire. Va ser llavors quan, mentre dormia plàcidament, va recordar un conte que havia llegit durant la seva infància i una petita idea va anar agafant forma en el cap de l’Helena… Què passaria si, enlloc de donar-los ales per volar als nens, els donéssim cues de drac per imaginar?
I aquella nit, encara que l’Helena no fos encara conscient, la joguina de drac arribava a la ciutat. Cucua aterrava per repartir grans quantitats d’imaginació als més petits.
Al matí següent, com cada dia, la nostra protagonista va sortir cap a la feina, però aquell dia va decidir baixar un parell de parades abans de l’autobús per anar caminant pel centre de la ciutat. Sota la tan animada i transitada Rambla de Barcelona i a l’alçada de la Boqueria, en passar per davant de la Casa dels Paraigües i veure el bell drac oriental que presideix la seva façana, la seva ment va fer clic i els records de la nit anterior van tornar. La joguina de drac havia de materialitzar-se i repartir il·lusió. Cucua havia de ser real.
El que ve després ja t’ho pots imaginar. Molta feina, il·lusió i ganes de compartir el seu somni van ser els ingredients necessaris per portar les cues de drac a la ciutat.
La resta de la història te la deixo a tu. Escriu el teu propi conte, viu les teves pròpies aventures, regala moments màgics… I, sobretot, no deixis d’imaginar.
